MAKTUB

Em vaig casar jove, als dinou anys, amb un bon home. Ha sigut la persona més generosa que he conegut. M’estimava i acaronava tant que tal vegada ho feia en excés. Vam tindre dos fills, David, un nen ros i l’Elisabet una moreneta d’ulls clars.

Passat un temps i a una edat massa jove, Manel, el meu marit, va contraure una malaltia neurològica greu, trastornant així la seva vida i també la meva.

Sé que el destí existeix, i ho crec per què sens donen un seguit de circumstàncies de les que en absolut en som partícips i que inevitablement condicionen la nostra pròpia història, per exemple: no podem evitar néixer o morir, no podem triar els nostres pares i ni tan sols els nostres fills, ni en quin lloc del món neixem, ni si ho fem en el si d’una família nombrosa, o sí per el contrari som fills únics, tampoc podem escollir la nostra salut, no podem evitar una desgràcia o que ens sigui benèvola la sort, etc. etc. Tots aquets encadenaments van configurant uns fets.

És veritat que les nostres pròpies decicions donen al individu la llibertat de triar, però fins i tot aquestes se’ns limiten amb el grau de la nostra intel·ligència i també de la cultura rebuda.

Vaig llegir una vegada que som infeliços quan no seguim la que hauria de ser la nostra ruta. Pot ser que hi hagi alguna cosa de veritat en això, per molt que t’obstinis en seguir un camí, si no es l’encertat no seràs mai feliç.

Tal vegada, hauríem de deixar fluir els esdeveniments, sense per això ser uns irresponsables. El món té unes lleis, tot succeeix com ha de succeir, tot té un per què, i l’ésser humà no se’n salva d’aquestes lleis. Encara que difícil d’entendre, no deixa de ser meravellós.

Maktub, (El que està escrit) en diuen els àrabs.